JOAN ALCOVER
Va néixer a Palma el 1854, en una família burgesa. Estudià a l'Institut Balear, on fou deixeble de Pons i Gallarza, i Dret a Barcelona. Començà a exercir d'advocat i, amic com era d'Antoni Maura, no es torbà a dedicar-se a la política en les files del partit maurista, cosa que li valgué arribar a ser diputat a les Corts de Madrid (1893). Aviat, però, abandonà la política.
Començà escrivint en català i en castellà, però aviat s'inclinà a l'ús de la segona llengua, que donà lloc a una poesia superficial i intrascendent. Fruit d'aquesta poesia en castellà són els llibres Poesías (1887), Nuevas Poesías (1892), Poemas y armonías (1894) i Meteoros (1901).
Una aclaparadora tragèdia familiar trasbalsà radicalment les seves conviccions més íntimes. La pèrdua de l'esposa i de dos dels seus fills (dos més moririen encara anys més tard) el portà a adoptar una poesia greu, que traduïa l'íntima sofrença que el torturava. Alcover pateix aquests anys una profunda crisi en la qual els factors personals, estètics i socials s'imbrinquen els uns als altres en un mar de confusions i contradiccions, fins a desembocar en l'adopció decidida de la llengua catalana.
El 1904 llegí la conferència Humanització de l'Art, on explica la seva proposta d'un art que connecti amb els problemes i sentiments de l'ésser humà. El 1906 participà al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb la ponència titulada La llengua catalana és entre nosaltres l'única expressió possible de l'escriptor artista, i el 1909 obtingué el mestratge en Gai Saber. Va ser corresponent de la Real Academia Española, de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l'Institut d'Estudis Catalans. La seva tertúlia dominical fou un dels esdeveniments literaris més importants de la Mallorca del canvi de segle, per on passaren quasi tots els intel·lectuals mallorquins i els que visitaven l'illa.
Morí a Palma el 1926.
Va néixer a Palma el 1854, en una família burgesa. Estudià a l'Institut Balear, on fou deixeble de Pons i Gallarza, i Dret a Barcelona. Començà a exercir d'advocat i, amic com era d'Antoni Maura, no es torbà a dedicar-se a la política en les files del partit maurista, cosa que li valgué arribar a ser diputat a les Corts de Madrid (1893). Aviat, però, abandonà la política.
Començà escrivint en català i en castellà, però aviat s'inclinà a l'ús de la segona llengua, que donà lloc a una poesia superficial i intrascendent. Fruit d'aquesta poesia en castellà són els llibres Poesías (1887), Nuevas Poesías (1892), Poemas y armonías (1894) i Meteoros (1901).
Una aclaparadora tragèdia familiar trasbalsà radicalment les seves conviccions més íntimes. La pèrdua de l'esposa i de dos dels seus fills (dos més moririen encara anys més tard) el portà a adoptar una poesia greu, que traduïa l'íntima sofrença que el torturava. Alcover pateix aquests anys una profunda crisi en la qual els factors personals, estètics i socials s'imbrinquen els uns als altres en un mar de confusions i contradiccions, fins a desembocar en l'adopció decidida de la llengua catalana.
El 1904 llegí la conferència Humanització de l'Art, on explica la seva proposta d'un art que connecti amb els problemes i sentiments de l'ésser humà. El 1906 participà al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb la ponència titulada La llengua catalana és entre nosaltres l'única expressió possible de l'escriptor artista, i el 1909 obtingué el mestratge en Gai Saber. Va ser corresponent de la Real Academia Española, de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l'Institut d'Estudis Catalans. La seva tertúlia dominical fou un dels esdeveniments literaris més importants de la Mallorca del canvi de segle, per on passaren quasi tots els intel·lectuals mallorquins i els que visitaven l'illa.
Morí a Palma el 1926.
